Fa exactament un any va començar una onada d’una malaltia nova que ens afectaria a tots i que s’entendria per absolutament cada racó d’aquest planeta. Una lliçó de què el que ens passa com a individus ens afecta com a societat.

Aquest 2020 es resumeix com l’any del No, condemnat per la pandèmia, un virus invisible que va cometre un atracament de les llibertats sense pietat al món sencer.

Vivim un drama que sembla de ciència-ficció, però que sempre quedarà en la nostra memòria i a les nostres oïdes sonarà sempre la cançó Resistiré. La imatge quedarà gravada als nostres records i a la història. Els aplaudiments de les vuit de la tarda als sanitaris, els nostres soldats blancs. Les pancartes dient TOT ANIRÁ BÉ, les ambulàncies corrents pels carrers deserts, trencant un dolorós i amarg silenci.

La nostra vida va canviar d’un dia per a un altre i la por, l’estat d’alarma i les notícies diàries van començar a formar part dels nostres dies.

2020, any de desgràcies a tot el món, de por i el més dur, sense vida social.
Les màscares, la distància i rentada de mans van ser els nostres únics remeis i armes per a lluitar contra la Covid-19.

Vem passar pel confinament total a la segona onada i ara a la tercera. Esperem que aviat la vacuna restableixi l’ordre natural de les coses i poguem tornar a viure sense por.

Les classes que impartim són un aprenentatge de castellà i es planteja com una necessitat de subsistència, com una eina de treball. L’objectiu de la nostra tasca és que els nostres usuaris adquireix unes competències comunicatives mínimes.

Com a mestra he d’establir quin és el nivell inicial de l’alumne. Un sondeig que em permet conèixer si aquest estudiant està o no alfabetitzat en la llengua materna (En comptades ocasions, aquelles persones que refereixen haver assistit només a l’escola alcorànica solen ser analfabets).

Davant l’actual crisi sanitària mundial la realitat dels migrants no ha canviat, la migració lluny d’aturar-se, ha crescut i desborda els organismes que ofereixen ajuda per poder acollir-los i donar un ventall d’oportunitats per començar una nova vida lluny dels seus països d’origen on el seu dia a dia és més complicat.

Els virus no reconeixen fronteres. En situacions com aquesta els drets de les persones més vulnerables sofreixen menyscaptes per les mesures sanitàries, però també per abusos indeguts.

La pandèmia amenaça a tots i posa de manifest la necessitat de mostrar unitat i disposició per a reaccionar i administrar adequadament els recursos sanitaris sense cap distinció, i el mateix aplica per als migrants de la nostra davantera on hem de preparar condicions per a un possible creixement dels contagis entre les persones que viuen en una altra regió especialment colpejada per la violència i la feblesa institucional.

Mantenim una mirada d’esperança tot i que la pandèmia ha canviat la vida al món sencer. Als nostres centres arriben migrants fugint dels seus països sense por a la covid-19, ja que després de fugir de la pobresa, la violència i la guerra aquest és un país segur. La pandèmia és només un enemic més al seu camí. Aquí se senten en pau, protegits i poden tornar a començar. Aquí troben el país dels seus somnis i aquell futur somiat.
Als nostres centres els hi obrim les portes per aprendre l’idioma o fins i tot aprendre a llegir i escriure, un dret robat al seu país d’origen.
Hem de ser solidaris i unir-nos per a facilitar-los una integració i una convivència digna. Perquè tothom té dret a una vida digna, vingui d’on vingui